Quan era petit, potser segurament quan era adolescent, sovint feia el camí cap a l'escola, o de tornada, sol i cantant, mig per a mi mig en veu alta, pensant que potser algun gran productor em sentia i quedava meravellat de les meves cançons. No sé quan va durar aquella etapa, potser només va ser una tarda, potser encara espero que algú m'escolti i cregui que sí, que sí.

Demà em caso. La veritat és que dubto que em canviï gaire la vida, i cert és també que fa uns anys no tenia cap intenció de casar-me, però suposo que es tracta de trobar la persona adequada. Jo l'he trobada, crec, i em fa molta il·lusió celebrar-ho i dir a tothom que sí, que ella i jo i que nosaltres. I què voleu que us digui, és bonic celebrar una festa voluntària, i que la celebri la gent que t'ha rodejat tota la vida i la que vols que et rodegi.
Gràcies!