Decenni (homenatge a Joan Brossa)

Ara que fa deu anys i ja no et ploro
tornaré a jugar, cercaré una lletra
i l'ometré, no em deixaré sotmetre
al càntic d'un ocell ni de cap lloro.

Agafo per les banyes fort el toro,
vigilo que no em foradi la uretra
i començo a escriure la caplletra
perquè si no ho faig ben segur que em moro.

Et dic aquest sonet escarransit,
maldestre i tal volta entremaliat
però intento que no sembli un acudit,

si pot ser poc farcit d'actualitat,
que sigui popular, gens erudit,
i tal volta un homenatge embrossat.

Quan era petit, potser segurament quan era adolescent, sovint feia el camí cap a l'escola, o de tornada, sol i cantant, mig per a mi mig en veu alta, pensant que potser algun gran productor em sentia i quedava meravellat de les meves cançons. No sé quan va durar aquella etapa, potser només va ser una tarda, potser encara espero que algú m'escolti i cregui que sí, que sí.

Demà em caso. La veritat és que dubto que em canviï gaire la vida, i cert és també que fa uns anys no tenia cap intenció de casar-me, però suposo que es tracta de trobar la persona adequada. Jo l'he trobada, crec, i em fa molta il·lusió celebrar-ho i dir a tothom que sí, que ella i jo i que nosaltres. I què voleu que us digui, és bonic celebrar una festa voluntària, i que la celebri la gent que t'ha rodejat tota la vida i la que vols que et rodegi.
Gràcies!

2-VI-2008

Ningú no creu en mi,
ni tan sols jo mateix
em veig més que com
un projecte més
inacabat.

I no és just no és just no és just,
només és com és
i cal entomar les hòsties,
aprendre a tenir estómac
i unes espatlles fortes
per poder suportar el pes.

Totes les grans obres
duren o bé una vida
o bé una eternitat,
i no en vull ser pas l'excepció.

27-VI-08

Llavors de cop,
sense voler-ho,
em ressona per dins
la veu del pare
com la meva veu.
I la veu del seu pare
i la del pare del pare del pare,
i del pare de la mare
i el pare d'aquest
i tot són pares
i fills i la veu que diu:
"Vols deixar de fer el tonto!
Quan creixeràs?".
I jo ploro perquè
d'alguna manera
sé que tinc raó,

que tenim raó.

Ahir a la nit mirava a la tele una pel·lícula, Druides, que donava voltes a l'assumpció del propi destí i del propi fracàs. La peli era tan dolenta que vaig haver de tancar el televisor... potser era la fortuna, que em picava l'ullet...

Hi ha dies que em canso de ser jo mateix, i me'n canso tant que m'agradaria ser jo mateix. La possibilitat accidental de tornar a començar, quasi ni sense pensar-ho, com si fos el més natural, com d'altra banda hauria de ser.
Fa 32 anys que m'entreno per ocupar un lloc que desconec, i de vegades crec que fins i tot me n'he desentès, com si hagués dimitit sense saber-ho. D'una manera o una altra m'he educat per prendre una sèrie de responsabilitats i arribat el moment sempre tinc la sensació d'estar fallant en algun punt, de defugir-me, de tenir por d'assumir la tasca que em pertoca. En un relat de ficció seria una perfecta figura del perdedor, amb aquella falsa aura mística que l'envolta, aquella fortuna, el fat, la malastrugança. Qui pot escapar del seu destí? Entre la humilitat i l'orgull, sempre intentant de no perdre l'equilibri, de no caure davant l'abisme tanmateix desitjat. És una contradicció negar la contradicció? I no negar-la?
Si tot fos tan fàcil com establir un pla, seguir les coordinades, arribar a port, no perdre de vista el camí... I després resulta que no n'hi ha, de camí, que les partícules de l'aire tenen símbols que no saps llegir, i et trobes perdut i desemparat, i només et queda la nostàlgia, el passat projectat i un futur plantejat a partir d'un present paral·lel que no existeix. Com un refugi, com una veritat, com un secret, com una paraula. I no hi ha sentit ni direcció.

La nit és tan llarga
que se' m fa curta
no sé com.

No sé quin va ser el primer cop que vaig sentir parlar de tu o que et vaig llegir. Recordo per exemple el facsímil de les revistes Poesia i Ariel, i el toc d'atenció de les cançons de Ramon Muntaner, i més tard ja els Poemes de l'Alquimista, en què m'hi vaig trobar com en un mirall. D'aquí a menys de dues setmanes farà deu anys que vaig parlar amb tu per primer cop, que em vas escriure una dedicatòria després d'un homenatge que et van fer a la UB. Ara que tothom et recordarà i resultarà haver estat un gran lector, penso en les vegades que m'han mirat estrany pel meu fervor palauenc, per creure entendre si més no un xic els perquès de la teva intensitat. Ja ho sé, que en realitat no he entès res de res, i que sempre queda feina a fer, una tasca sempre heroica i sempre inexcusable i inacabable, que tots som Prometeus. Ara que tothom t'haurà estimat, penso en quan vam inaugurar al bar Horiginal una taula amb el teu nom i amb prou feines es podien comptar amb els dits de les mans la gent que hi érem. Però ara que no hi ets hi seràs més encara. i gràcies!


Comiat

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes…
-He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se'm moren a dins
I jo visc en les coses.

Josep Palau i Fabre (1917-2008)

Feia temps que no obria la carpeta del Pope. Ara que ens ha deixat, l'obro i recordo la tarda que em va ensenyar tots aquests cartells que donen fe de l'existència del grup de poesia "O així", que en són la narració d'una història per explicar. I recordo com vam tornar de la seva festa d'aniversari de casa el Pau Riba, amb l'Escoffet, i ens vam perdre intentant entrar a Barcelona en cotxe. Un laberint de nervis i somriures. I tot queda com un somni, com una altra vida mig oculta, remota i present alhora. Ai!