Dies de plorera pels deu anys de la mort ofegada del Jeff Buckley. No puc evitar que em rodolin per les galtes les llàgrimes quan l'escolto. No sé perquè. On érem llavors i on som ara? És com si corregués en cercles, donant voltes sobre mi mateix, sobre els eixos que no es toquen ni es miren ni hi són però sí que ha d'haver-hi una cosa o altra de real, era tan real, l'esgarrifança, l'esgarip, l'enciam mateix que vam compartir! Tan real l'abraçada aquell primer cop que et vaig veure i -potser anys després- et vaig dir t'estimo un cop i un altre fins ara. No em vull morir ofegat ni amb una galta paralitzada per la sal ni amb un ull que no es tanca.

Recordeu Nirvana? He vist un documental sobre el "Nervermind" i se m'ha posat la pell de gallina. Els anys posteriors, i abans de la mort de Kurt Cobain, tothom parlava de la generació X i de si això i allò, si tot ha canviat o no... Vist en perspectiva, ni una cosa ni l'altra: tot és igual, però diferent.
Com a mínim a la meva petita realitat, les samarretes només es portaven a l'estiu o per fer esport, i els cabells o llargs o curts. Amb el suposat grunge va començar una hibridació de models que perdura fins avui: no cal ser hippy ni yuppy ni heavy ni punk... es pot ser una mica de tot. La principal diferència potser era que abans o s'era alguna cosa o no s'era res, avui potser ho pots ser tot alhora. Parlo sense pensar, reflexiono sense reflexió: refracciono?
Nirvana feien cançons pop, però amb uns arranjaments rockers.
En el seu moment la premsa va exagerar el seu paper, però tanmateix: tot ha canviat. La música derivada del rock encara era adolescent, avui ja comença a ser madura: hi ha artistes que han envellit, n'hi ha que segueixen i que no, hi ha antics fanàtics integristes d'una música que han deixat d'escoltar res més que el brogit diürn del trànsit, hi ha un món diferents amb totes les diferències del món.
I sí, nosaltres també hem canviat en aquests anys.