Hi ha el sentiment d'orfenesa, de pèrdua.
M'he passat la vida rebent copets a l'esquena, felicitacions genèriques, reconeixements i tot, però a l'hora de la veritat ningú s'ha dignat mai a moure un dit per mi. No sé si creuen que si no faig és perquè no vull o per pura hipocresia, o potser perquè simplement no valc. Però entremig se senten veus que et diuen que si ho fas molt bé, que si esclar el món és tan complex, que si ja hi arribaràs, que si això i allò... I jo amb un pam de nas cada vegada que em passen pel davant, perquè la història és que en realitat sempre em passen al davant.
I quan em passen al davant, els que per mi no havien fet res fan festes al nouvingut, i a sobre jo hi poso bona cara, cornut i pago el beure i el menjar. Sí, esclar, és que tothom té dret a buscar-se-la com pot, oi? Ja n'estic fins als collons.
Com deia aquell que vaig ser jo: el món és ple de fills de puta i de tant en tant cal repetir-ho. El món és ple de fills de puta que creuen que el món és seu.

I què haig de fer, començar a trepitjar caps que és al que sempre m'he negat? Ser infidel a tort i a dret (i no, no parlo de la vida de parella), fals, hipòcrita i llepaculs? Dic que no en sé, però és que no en vull saber.
De veritat, que hi ha dies que dimitiria de la vida i tot i esperaria que passés una desgràcia com més gran millor.