“A voltes, en llevar-se, l’home sol” (Josep Palau i Fabre)

Totes les finestres són obertes i amb llum. Són les sis del matí. No hi ha ningú. No se sent ni un cotxe. Ni una ànima. Els arbres segueixen respirant mentre a poc a poc, a mesura que apareix el sol enteranyinat, com amb sordina, van pujant també els decibels i comença a haver-hi brogit de trànsit.

Miro el carrer. Res.

Ara veig el rodamón que viu al peu de l’aparador de la botiga de roba. Es mou i, darrere els cartrons, grinyola de fred. Es lleva. Se’n va. No tornaré a veure’l fins al vespre, segurament.

Són les set i, encara que sembli tan d’hora, arriba el dependent del lloc aquest on pots llogar un ordinador, fer fotocòpies i imprimir-hi papers. Obre l’establiment, encén els fluorescents. D’aquí a una estona estarà ple de gent.

Obro els ulls. Bon dia.