Esbandit,
exclòs.

El menyspreu. Total i absolut, continu. El dolor intern, sagnant, que no tanca mai la ferida, només l'oblida una estona incandescent. El no ser res, el no existir, el tots els altres però tu no. Com si fessis pudor. I després tots et fan la cort, però mai et reconeixeran una mínima dignitat. Es fan els ofesos, si de cas, et fan sentir culpable dels seus errors, de les seves pròpies incapacitats. Ets un escrombriaire que treballa gratis, un sense sou. I prou.

De vegades somnio que escric en aquest bloc. No sé què escric, però hi surten lletres, línies, frases, paraules, i hores després de llevar-me encenc l'ordinador i miro de recordar si era un somni o no, i llavors, aquí al davant, tot segueix en blanc. El somni no ha escrit res que jo sàpiga. Però sí que m'ha inscrit per dins aquell alè que no sé que duc a dins. I en el moment més inesperat, és aquell record el que m'impulsa a dir alguns mots tan fora de context, aparentment. Tot segueix un pla, però ningú no el sap. I també és per això que sempre em repeteixo. O sí.