Mentrestant, la vida et passa per davant com si fossis una altra persona. T'han condemnat al mutisme un cop més, com el clown que tantes vegades t'han dit que ets i tant t'has repetit que no series. O que no series mai més, o res. Tornar de nou a dir quelcom. Tornar a ser. I l'espectre que no sé què diu. Jo tampoc no sé què sóc.

Aquí hauria d'anar inserit un comunicat burocràtic d'alguna burocràcia avançada.
L'elit, l'avantguarda de la literatura, necessita gent que sàpiga omplir bé -és a dir, amb poca gràcia- els formularis dels fulls en blanc.
L'editor vol fer constar que fins i tot se li acaben de tant en tant les ganes de continuar amb tot plegat. Plegar veles i omplir els narius de vent.

Llegir la pròpia aventura en l'entorn immediat.
Traïció. He perdut la mar, però encara no l'últim amic.
Només uns quants.
Podria escriure
-hauria de poder escriure-, -hauria de saber poder escriure-
la història del desencís, del no tornaré a veure't,
del ja no existiràs mai més.

Enviaré mai les cartes que encara no he escrit?
Les duc amb mi. Les omplo d'espais morts, de buits en la memòria.
Tot és ple d'absència.
És el menyspreu, pitjor potser que una mentida.

És difícil deixar-ho tot de banda. No ho he ni tan sols intentat. Ara mateix, aquí, davant de l'ordinador, què hi fas? Per què llegeixes? Segueix, una línia més, i ara una altra. Sé què estàs fent. Sè què penses. [això és el narrador fent veure que sap coses que no sap; ho fa per sugestionar el lector i fer-lo sentir alhora còmplice i incòmode, sospitós d'alguna falta. calia, aquest apunt?]
M'agradaria arribar aquí, en aquest text i anar llegint cap avall, cap al principi, cap a l'origen sense saber què hi ha. Què passarà quan arribaré al dia primer? N'hi haurà més d'abans, o potser hi haurà nous dies que m'esperen? [axiò darrer no sabem si el narrador s'ho diu a ell mateix o li diu al lector, no sabem ni tan sols si la pregunta és retòrica o no. Pot una pregunta ser alhora retòrica i no ser-ho? Aquesta darrera pregunta no era retòrica, adverteixo, dic, caic, et necessito.]
He trucat per telèfon i comunicaven: hi eren però no hi eren. Em sembla que potser m'ha entrar un esperit a dins. El nàufrag no, és una grip que ja he passat.

Podríem començar de nou. Tot des del principi. O podríem tornar enrera. Ara bé, també podríem anar endavant. Podríem anar. Som-hi.

S'ha mort el Miquel Bauçà.

"El so més dolç que hom pot sentir avui dia, com ho era abans el de l'aigua d'un rierol sota el fullatge d'una fageda, és el de sentir parlar una noia anglesa. Després del d'una catalana, naturalment, malgrat l'angúnia que produeix veure que cada dia són més escasses".

potser millor que me'n vagi a dormir.

Sense retrets, però és que tot allò que dic costa de repetir-ho, perquè ho he escrit abans d'escriure-ho. Em palimpsesto -això és palimpsest de què qui?-. Bé, em dic que potser sí, que som paraules que ens anem escrivint els uns als altres. Perquè som nosaltres els altres. Donem voltes a un parell d'idees. No més. I un parell d'ambivalències. u o zero, i endavant! amunt les veles!
de cap, hi vaig!