Fa gairebé mig any que tinc aquest bloc, i fora d'això em sembla que no he escrit gaire res de bo. De bo de veritat, si més no. Em pregunto sobre la pregunta, afirmo l'afirmació, sóc pitjor que l'all.
Tinc uns quants llibres mig començats: les traadduuccions de l'Tsvetàieva i l'Akhmàtova de la Marçal i la Zgustova. els "Protocolos" d'Álvaro Pombo -la seva poesia reunida ara per Lumen-, poemes del Leopoldo María Panero, "Te deix amor la mar com a penyora" de la Carme Riera, "Senyoria" de Jaume Cabré... si fos a casa encara en trobaria algun altre... ah, sí, un llibre amb entrevistes a Salvador Dalí! I segur que me'n deixo algun més... I li he demanat al Llort els seus llibres. I en tinc molts per llegir, com els de Carles Duarte -un dels quals també he començat!
necessitaria tot el temps del món...

Estic temptat de seguint fent preguntes. Obro un post i gairebé ja em surt l'interrogant. Potser és que no tinc res a dir. Podria dir coses del món exterior, aquell en què ens creuem mirades, gestos, carícies, intuicions, però hauríem de signar un protocol previ per acordar la solució de les disputes. No sé què dic, perquè només ho faig per evitar l'interrogant, el per què, el potser que ja he dit sense voler. Tinc els meus mots crossa. Les coses. Paraulística endevinada, fauna sense símbols amb rialles mig transparents.

No teniu la sensació que em repeteixo?

I si...?
I si de vegades me n'oblido de vosaltres, no sé si hi sou o no. D'altres vegades jo sóc qui no hi és, sóc silenci. M'apropo als mots i defujo les paraules inexactes i parlo pels turmells fins que sagnen. Sagetes. Volen. Aire. Volem aigua. Volem volar i que ens sigui atorgat el que és nostre. I no tenim necessitat il·luminada. Nits en blanc al voltant de la foguera de llum blava. Nits de gas. Nit de nit.