Pot venir tothom o no venir ningú. I tots

(espai blanc, silenci ple)

tampoc sé si hi cabrem, i llavors

(més ep`mmmmm)

em sentiré culpable que no tot arribi a ser tan perfecte com podria ser. És l'obsessió perfeccionista de vegades, i les vegades se'm solapen soles, a les sabates gastades i als botins estrets i a les botes, les balderes i les que fan llaga a dins del cor. Les sabates tenen l'ànima gastada, és l'únic dret a l'existència que tenen, tret de quan les dus al sabater, perquè llavors de vegades fan una vaga salvatge, selvatge i et costen un ronyó de recuperar, perquè els sabaters són els sindicalistes dels bons i les ajuden. Ens fem costat els uns i els altres, els peus, les persones i les sabates. I el saber. Sabó per a l'ànima, com havíem dit, em sembla, alguna vegada. O fou algú altre diferent de mi mateix. El passat ens l'apropiem com ens deixen, com podem. i au! i via fora! via lliure!

Doncs potser tot acaba mig sent sorpresa, prenent la fresca al ras i dient-nos coses. I amb agraïment a les persones que ens encomanen l'entusiasme. N'hi ha molt, d'això, i sempre és agradable. Agre, no. Les cordes del cos em mantenen dret, en aparent vertical, o en horitzontal desplaçament. No ho sé, però és entre l'una i l'altra nit que tot va passar, i cada nit es refà, s'actualitza, i s'endinsa en les aigües negres, transparents.
Arribarà dimecres, i després quedarà la feina feta i la por d'haver-la pogut fer millor, aquest neguit intens que no ens deixa dormir. Podria haver fet això, allò, allà, així... fins a un infinit més aviat curtet. Però el passat existeix per fotre, i per falsar-lo futuritzant-lo i ampliant-lo amb la llegenda blanca i mite que no es marceix. Marfondre's. Oh!
Avui he sentit a parlar -he llegit- que els blocs són un exercici d'exhibicionisme de palles mentals. Suposo que deu ser cert. I quina posició se suposa que haig de prendre? Seguir cantant, és clar.

I si tot surt bé? (Gràcies, Xavi)

I si tot surt malament?

Tornar i delirar o delinquir, tant se val. Delimitar un any. Editar el temps. Potser l'exercici d'escriure. Evitar el cara a cara amb el no-res. Musclos a les figueres, i joguets, i hotels sota les tramuntanes potents i despullades. Tres ratlles sense necessitar cap accent. Preveure la plana que tenim davant, i l'alçada de les hores mortes.