M'han pres el pèl. M'han alleugerit el cap. M'he tallat els cabells. No sé per què ho he fet, ni sé tampoc el per què del neguit nou que em corrou. Els dies en comptes d'esfilagarsar-se, s'enlairen com sols cels sals. sos? no cal, no encara. tot deu ser posar-s'h¡, o hauria de ser-ho, potser.
naturalment, ara ja no sé ni de què parlo.

doncs va i resulta que tothom hi era, fins i tot el que no hi eren de veritat, la resta sí que no però potser perillosament s'hi acostaven fins a l'abisme de les hacs intercalades, amb fum i boira pertot i tot i així, malgrat tot o malgrat encara més tots els malgrats de mar del tot, fou una gran veritat aconseguida mot a mot, minut a segon, a poc a cop de pols, però polzada a batzegada, i encara més que ens estendríem si ens entenguéssim. no sé si:
uh!
ufff!
uhg!
un o diversos estats inalterats i inalterables, però alter egos, això sí que sí.
espolsem-nos diverses vegades les sandàlies i potser podrem brincar més lleugers de pensaments. que diuen...