Transcric, escrit el 28 d’octubre a bar de l’Institut del Teatre de Barcelona, esperant per anar al festival ArtFutura al Mercat de les Flors:

Feia temps que no ho feia, això

Em llenço a escriure davant unes olles que semblen calaveres.

Faig olor de cafè i tinc el pensament distribuït en xarxa, una part aquí, una altra allà i tot pertot. Desvinculat de mi mateix.

No és fàcil de créixer només amb el plancton, sense llum. Repetició dins la repetició automàtica. Tot és simulacre, emulació. Tot és fals? Ara ve tot allò de les respostes inútils, fragmentàries, no pertinents.

Sóc una màquina de desescriure. Em torno còpia de tot allò que veig: emulo el món: em distribueixo.

Em dic. Em faig. Com un roure, però jo amb una camisa a ratlles.

Teixir una xarxa.

La societat s’ha trencat en moltes estructures socials paral·leles: comunitats, etcètera.

Quina és la meva funció dins aquesta capsa de vidre?

Algú sap on viu algun enginyer aeronàutic? Cal que m’ensenyi a volar.

S’ha fet foc fosc.

---

Què sé fer? Vull dir més enllà dels límits, més enllà d’allò útil o estrictament inútil, més enllà de tot allò imaginable. Em represento de nou. Esborro quatre ratlles. Són aquí mateix.

Hi ha un llibre amb les cobertes verdes i grogues sobre la taula.

Ara no sé si sóc un mentider o un romàntic. He oblidat tot el que tenia intenció de dir. D’escriure. Descriure com fa l’amor una parella en un parc sense fanals.

Avui he dinat raviolis amb formatge i patata, pebrot i xampinyons. Sense postres. Molts cafès, això sí. Massa cafè. Pur oxigen brut. Hi ha un pou.

Com eixams d’abelles en un temple zen. L’evolució destrueix el passat, el menysté, el modifica i en fa una nova caricatura.

Construir una piràmide tota d’aigua. Realitat ampliada. Reivindicar un llegat fals, ja sigui inventat o no.

Una piconadora escurabutxaques m’il·lumina el pensament: em cargola.

Tinc fred. És fosc.

---

Hamlet i Ofèlia, morts i ressuscitats pels miracles de la tinta.

Necessito música forta. Amb mil o dos mil watts en tindré prou, de moment, per trencar-vos els timpans.

M’agraden les coses ben fetes, fins i tot, sobretot, les improvisacions han de fer-se bé. No vull estudiar més.

L’escorça de la paret sua ara sang, com un espai polivalent a la conversa del costat.

No sé com és possible la imaginació. Sense tocar-te?

Voluntat.

Jugar.

Furgar en aquella teva entonació que em sedueix.

T’agraden més els grecs o els romans?

No ho sé.

Això tampoc no ho sé.

Sóc la paràfrasi d’algú altre.

Tot és tan fals, aquí, tan com de mentida.

Fumaria, si no hagués deixat de fumar.

Fa foc.

---

També havia deixat d’escriure?

Escric llibres infinits al pensament, davant el mirall imaginari, com aquell dia que em vaig repetir aquell poema cent vegades per no oblidar-lo. Vaig decidir avortar-lo a l’últim moment, quan ja l’havia oblidat.

No sé qui sóc. A prop dels trenta anys. Són molts. Quantes paraules dec haver dit més de quatre vegades? I quines no he dit mai encara, o no he ni imaginat?

I tot jo seré no-res un dia. Tremolo.

M’esvoranco, m’abismo.

Per això necessito l’aprenentatge del vol.

Què hi ha més enllà del ritme?

Del ritme aquest que m’embolcalla, paraula i cop vital i ens fa moure’ns?

Quantes adolescències haig de passar encara?

Atzucac. Sotrac. No pensar. No dir. No carrar. No som. No. No. Ni no. Bucle. Tros. Perruqueria. Mentida. Record.

Si tingués un dit me’l tallaria quatre vegades a l’esquena dels dies. Fos.

---

Si fins i tot amb pantalons de pana penso en tu. I sento un saxofon i me’n desentenc, desesperat del tot. Tinc una escriptura al fons d’un llac d’aigua estancada i tot gira al seu voltant.

Quan tornaré a tallar-me els cabells?

I a esmorzar? Se m’ha adormit un peu, el dret per a ser més exactes. Estic intentant copiar d’alguna manera el to de l’Ovidi recitant el “Coral romput” de l’Estellés. No sé pas si mai me’n sortiré. Tinc papers per anys, a les llibretes i a les fàbriques i als ordinadors que esdevindran.

Visc al ventre de la paraula. Crec sincerament que estic desenvolupant un sentit abstracte del ritme de les paraules, ritmes melòdics, d’alguna manera estranya i repetitiva.

Em faig estrany subaquàtic. Cilíndric. Una noia fa la vertical discreta en un racó com si fos un senyal que només sabem nosaltres. És l’hora que passi alguna cosa. Dos punts

Pensem en xarxa? Vivim en xarxa. Existim en xarxa, i la xarxa ens xucla endins, i si ningú no ens fa arribar per mitjà d'alguna xarxa que som vius ens costa de creure'ns-ho. He fet uns anys enrere, sense records malignes.

vaig trobar-me una paraula collint flors...
o dit d'una altra manera, hi ha moltes coses a dir. Moltes coses a dir, però en callaré algunes perquè eren força grosses, i fan mal. No les, flors, sinó les paraules. Prefereixo les flors, fins i tot les que tenen espines, fins i tot les que mosseguen, fins i tot les flors que masteguen paraules, fins i tot la paraula flor. Ara, no és el mateix que jo digui flor, que ho diguis tu o que ho digui algú altre, segons qui... "Les llàgrimes són paraules i les paraules són fets en un forn on tot pot tan ser veritat com ser un engany. Un engany veritable i un bàlsam. Per desgràcia, tot significa. Demano només potser dignitat si no pot ser més."
De quina mena de cosa parlem, eh?

Em cito a mi mateix d'un altre lloc a un altre lloc a un altre:

"escrit a la sang, al cos, a la pedra de foc i cor i a l'adès i ara de l'ànima".

-és que crec que m'ha sortit prou bonic per no llençar-ho. Aquí al menys potser no ho veu ningú però hi és d'alguna manera indefensa, indefinida. Ja sé que no m'explico, però jo tampoc no m'entenc.

M'he dit tantes coses!: començaré un diari, escriuré això i allò, gravaré allò altre, posaré ordre a l'escriptori de mentida, faré règim ben fet... però haig de celebrar, al cap i a la fi, que de coses en vaig fent. Recapitulo a poc a poc: he enviat algunes col·laboracions al Malalletra, i ahir vaig escriure un text per al Se precisa dependienta, i ara mateix estic aquí, escrivint, i fins i tot vaig fent una entrevista darrera l'altra, i això vol dir llegir bastant i aprendre molt, i seguir guanyant lliçons d'humilitat. I també vaig fer aquell recital que va recordar-me que haig de fer més recitals, perquè sinó la cosa no rutlla del tot i perquè necessito fer-los i sentir que existeix algú que m'escolta.
També havia de començar a fer una mena de fitxes de lectura, perquè m'he adonat que no recordo la majoria de coses que he llegit a la vida.
No, no comença l'any, ni és ben bé que comenci la tardor, però sí que de tant en tant m'adono que no vull viure al present ni intentant atrapar insatisfet la imatge que vull ser. M'imagino corrents darrera algú que se suposa que sóc una mena de jo ideal, i el jo ideal, el nosaltres ideal ha de ser el que som, per poder ser més endavant el que volem ser, el que pretenem ser, el que ha de ser, el que sigui que serà. I dirigir totes les hipòtesis.
Tinc vint-i-nou anys i com tants altres podia haver mort més de vint-i-nou vegades.
Se m'han entrellaçat la Mercè Rodoreda del final de la "Plaça del Diamant" ("I la senyora Enriqueta m'havia dit que teníem moltes vides, entreteixides les unes amb les altres, però que una mort o un casament, de vedades, no sempre, les separava, i la vida de debó, lliure de tota mena de fils de vida petita que l'havien lligada, podia viure com hauria hagut de viure sempre si les vides petites i dolentes l'haguessin deixada sola.") amb el darrer Paul Auster de "La nit de l'oracle" (el protagonista del llibre que escriu el protagonista, que és escriptor, pren una nova vida perquè ha estat a punt de morir).
Al teatre Borràs estant fent ara una versió teatral excel·lent de l'obra de la Rodoreda i vaig emocionar-m'hi molt.
I la nit tot just comença...

No sé ni on em vaig quedar. Recordo que un dia vaig marxar, però ja he arrencat tots els fulls de tots els calendaris i dels arbres. Però el món segueix sent el mateix que era, més o menys amb parèntesis o sense. O amb sense, és clar. Incorporem tot allò que llegim, i darrerament em sento com un personatge de Matrix, incorporant programari que amb prou feines arribo a entendre, un després de l'altre.
I la contradicció, que sempre hi és.
De moment veig que el projecte dels protopoemes 2 me l'haig de plantejar de nou en solitari, és a dir, mig com sempre: l'administració m'he tornat a deixar penjat o m'he penjat jo sol, que ve a ser el mateix. Ja podem anar defensant allò en què creiem, que a mi sempre em passa que allò que defenso serveix als altres mentre a mi em donen pel sac. Apostes per algú o per alguna cosa, allò surt endavant i resulta que llavors s'obliden de tu, pot ser fins i tot sense oblidar-te, és clar, sempre és de bona fe. Tot ho fant de bona fe: et marginen de bona fe i llavors et dius que potser fóra millor marginar-se un mateix però de debó que sap greu, la soledat estructural dels homes. Per sort em queden encara alguns aliats de sempre, i no els vull perdre.
Aquell que va dir que la història és cíclica sempre té raó una vegada i una altra, canviant els tres o quatre paràmetres de temps, espais, persones. El subjecte -jo en el meu cas, o nosaltres en el nostre- és sempre el mateix.
En fi, que m'ho hauré de tornar a replantejar tot de nou (per sort?)...

ME'n vaig de vacanes. Au! A respirar aires de carretera i pluges de sol! Aniré aquí, ací, allí, allà, enllà, ençà i aniré pertot. I el millor de tot és, però, que tornaré!
salut i notícies fresques!

A més, sovint em trobo, ara i cada vegada més, més còmode en la creació sense paraules. Creant ambients, atmosferes, espais diversos... només de tant en tant paraula, per no cansar-la, per no fer-la patir, per no abusar-ne, per ser feliç.

Quan era un nen més petit que ara, volia ser missioner. És l'única vocació que recordo abans de voler ser músic. De fet, tenen relació, em penso, perquè hi havia un germà marista que ens parlava del missioners com una cosa meravellosa, i alhora ens feia cantar i ens donava caramels. I un dia aquell entranyable germà gras i em sembla recordar que força afeminat es va morir.
D'alguna manera, aquella voluntat de missioner roman en la voluntat evangelitzadora de la poesia. Suposo que per això escrit poesia per millorar el món. El món és millor amb literatura, amb veu, amb música, amb llum i sense, amb sense i amb tots els malgrat tot -citant jordi domènech i joan vinuesa- del món i dels afectes.
Però ens haurem de moure si volem anar endavant! Anar-hi! Ara sóc, però, un cranc i cranquejo per la platja corresponent planxant la panxa, l'orella, l'oremus descamisat d'estiu, a la recerca d'unes noves sandàlies -que venen de l'anglès sand, sorra, de trepitjar-la. I encara em reconec en un constant emprenyament amb el món. La voluntat i la traïció. La traducció de la tradició i totes les cartes plegades en pàgines diverses.
És el reconeixement de l'existència. Creiem en un no-res que es desenvolupa a si mateix.

La màgia blanca de Sant Joan i tot, ha passat com una exhalació i ara ens sentim amb la calor que se'ns llença a sobre i ens fa brillar les pells a mitja tarda. La vida passa i ens diu que sí.

Fa gairebé mig any que tinc aquest bloc, i fora d'això em sembla que no he escrit gaire res de bo. De bo de veritat, si més no. Em pregunto sobre la pregunta, afirmo l'afirmació, sóc pitjor que l'all.
Tinc uns quants llibres mig començats: les traadduuccions de l'Tsvetàieva i l'Akhmàtova de la Marçal i la Zgustova. els "Protocolos" d'Álvaro Pombo -la seva poesia reunida ara per Lumen-, poemes del Leopoldo María Panero, "Te deix amor la mar com a penyora" de la Carme Riera, "Senyoria" de Jaume Cabré... si fos a casa encara en trobaria algun altre... ah, sí, un llibre amb entrevistes a Salvador Dalí! I segur que me'n deixo algun més... I li he demanat al Llort els seus llibres. I en tinc molts per llegir, com els de Carles Duarte -un dels quals també he començat!
necessitaria tot el temps del món...

Estic temptat de seguint fent preguntes. Obro un post i gairebé ja em surt l'interrogant. Potser és que no tinc res a dir. Podria dir coses del món exterior, aquell en què ens creuem mirades, gestos, carícies, intuicions, però hauríem de signar un protocol previ per acordar la solució de les disputes. No sé què dic, perquè només ho faig per evitar l'interrogant, el per què, el potser que ja he dit sense voler. Tinc els meus mots crossa. Les coses. Paraulística endevinada, fauna sense símbols amb rialles mig transparents.

No teniu la sensació que em repeteixo?

I si...?
I si de vegades me n'oblido de vosaltres, no sé si hi sou o no. D'altres vegades jo sóc qui no hi és, sóc silenci. M'apropo als mots i defujo les paraules inexactes i parlo pels turmells fins que sagnen. Sagetes. Volen. Aire. Volem aigua. Volem volar i que ens sigui atorgat el que és nostre. I no tenim necessitat il·luminada. Nits en blanc al voltant de la foguera de llum blava. Nits de gas. Nit de nit.

Estàvem necessitats de paraules o de silenci? Estem ... ?
Ara ja no sé què és això: bales de fogueig o de les que exploten? Hauria de dir que és part de mi ple dret, i de la meva obra, de la meva llengua, però no ho sé. Potser hauria de reflexionar sobre el que em passa, el que veig, explotar la meva individualitat, poder dir tot allò que haig de dir. Però, alhora, potser és com massa fàcil, massa immediat. No sé, com de costum, ja ni què dic, amb prou feines m'aguanto dret amb els dos ulls a la pantalla.
Us avorreixo, oi?
No puc dir que em sàpiga greu, perquè segurament no hi ha ningú. No sé ni quina finalitat tinc jo mateix de mi mateix. Estic temptat contínuament de transformar aquests textos en altres textos, publicar-los -fer veure que els intento publicar- en paper editorial, però ja no sé ni si sóc o no sóc escriptor, poeta, idiota, estàtua, esforç o esperança en el no res.
Quan el passat 11 de març van esclatar aquells trens a Madrid vaig estar molt temptat de dir la meva, però no ho vaig fer. Però és que no tinc opinió? Sí. És que no tinc el dret i l'obligació de tenir una opinió, de remoure consciències, de canviar el món? Sí. Però no crec que aquesta sigui la manera: repetir el mateix que diuen tots. Jo també sóc tots, però sóc el meu tots. vaja, menys que més, potser, però malgrat tot, tot i així, naturalment.
Us n'haureu adonat que sovint és l'impuls lingüístic, la paraula neta, el que em (com)mou, un alè intens, que intenta portar-me enllà de mi i de tu i del món i de la memòria del món.
Em menteixo i

A l'extrarradi de les galàxies, enllà dels embusos de cap de setmana laboral, passat el túnel, hi ha una muntanya plena de somnis. Hi són, no perquè sí, sino que ens esperen, ens diuen que els agafem i els fem nostres, que hem d'escriure en un paper aquelles paraules... Davant la novetat d'un esperit que se'm revela nòmada, travesso el bosc i pujo les escales i les pinto de blau elèctric i les esborro perquè no caldrà que torni a baixar. Com en una cinta mètrica però sense que sigui necessari fugir enlloc, ens centrifuguem en òrbita creixent, ens som símbol, passa, engruna, somriure, rierol i onada, i dibuixem amb una sola línia el mapa del nostre petit món. La revolució s'ens intal·la dins dels cossos, amb una mena de pessigolleig alegre, fins i tot sensual. La distància deixa de ser un problema, i la meva visió i la teva visió conflueixen en la nostra visió de l'instant continu. I ara hi ha rialla. Ara hi som més encara que abans perquè hem sobrepassat el minut d'aprenentatge i hem pujat enlaire, camí dels núvols a travès de la memòria.

uffff.

M'han pres el pèl. M'han alleugerit el cap. M'he tallat els cabells. No sé per què ho he fet, ni sé tampoc el per què del neguit nou que em corrou. Els dies en comptes d'esfilagarsar-se, s'enlairen com sols cels sals. sos? no cal, no encara. tot deu ser posar-s'h¡, o hauria de ser-ho, potser.
naturalment, ara ja no sé ni de què parlo.

doncs va i resulta que tothom hi era, fins i tot el que no hi eren de veritat, la resta sí que no però potser perillosament s'hi acostaven fins a l'abisme de les hacs intercalades, amb fum i boira pertot i tot i així, malgrat tot o malgrat encara més tots els malgrats de mar del tot, fou una gran veritat aconseguida mot a mot, minut a segon, a poc a cop de pols, però polzada a batzegada, i encara més que ens estendríem si ens entenguéssim. no sé si:
uh!
ufff!
uhg!
un o diversos estats inalterats i inalterables, però alter egos, això sí que sí.
espolsem-nos diverses vegades les sandàlies i potser podrem brincar més lleugers de pensaments. que diuen...

Pot venir tothom o no venir ningú. I tots

(espai blanc, silenci ple)

tampoc sé si hi cabrem, i llavors

(més ep`mmmmm)

em sentiré culpable que no tot arribi a ser tan perfecte com podria ser. És l'obsessió perfeccionista de vegades, i les vegades se'm solapen soles, a les sabates gastades i als botins estrets i a les botes, les balderes i les que fan llaga a dins del cor. Les sabates tenen l'ànima gastada, és l'únic dret a l'existència que tenen, tret de quan les dus al sabater, perquè llavors de vegades fan una vaga salvatge, selvatge i et costen un ronyó de recuperar, perquè els sabaters són els sindicalistes dels bons i les ajuden. Ens fem costat els uns i els altres, els peus, les persones i les sabates. I el saber. Sabó per a l'ànima, com havíem dit, em sembla, alguna vegada. O fou algú altre diferent de mi mateix. El passat ens l'apropiem com ens deixen, com podem. i au! i via fora! via lliure!

Doncs potser tot acaba mig sent sorpresa, prenent la fresca al ras i dient-nos coses. I amb agraïment a les persones que ens encomanen l'entusiasme. N'hi ha molt, d'això, i sempre és agradable. Agre, no. Les cordes del cos em mantenen dret, en aparent vertical, o en horitzontal desplaçament. No ho sé, però és entre l'una i l'altra nit que tot va passar, i cada nit es refà, s'actualitza, i s'endinsa en les aigües negres, transparents.
Arribarà dimecres, i després quedarà la feina feta i la por d'haver-la pogut fer millor, aquest neguit intens que no ens deixa dormir. Podria haver fet això, allò, allà, així... fins a un infinit més aviat curtet. Però el passat existeix per fotre, i per falsar-lo futuritzant-lo i ampliant-lo amb la llegenda blanca i mite que no es marceix. Marfondre's. Oh!
Avui he sentit a parlar -he llegit- que els blocs són un exercici d'exhibicionisme de palles mentals. Suposo que deu ser cert. I quina posició se suposa que haig de prendre? Seguir cantant, és clar.

I si tot surt bé? (Gràcies, Xavi)

I si tot surt malament?

Tornar i delirar o delinquir, tant se val. Delimitar un any. Editar el temps. Potser l'exercici d'escriure. Evitar el cara a cara amb el no-res. Musclos a les figueres, i joguets, i hotels sota les tramuntanes potents i despullades. Tres ratlles sense necessitar cap accent. Preveure la plana que tenim davant, i l'alçada de les hores mortes.